Arxiu de l'autor: astroosona.net

La cartografia submarina: una revolució en marxa

El dimarts dia 25 de febrer a les 8 del vespre hi haurà la conferència: La cartografia submarina: una revolució en marxa. Prop de tres quartes parts de la superfície terrestre està coberta per mars i oceans. Tanmateix, encara avui coneixem molt millor el relleu de Mercuri, Mart o la Lluna que el dels nostres fons marins. En aquesta sessió proposem un itinerari per la història de la cartografia submarina, que començà més de 3500 anys enrere i que ha estat sempre acompanyada d’importants revolucions tecnològiques i científiques. A càrrec de David Amblàs, Professor del Departament de Dinàmica de la Terra i de l’Oceà de la Universitat de Barcelona. Ha estat investigador postdoctoral al Scott Polar Research Institute de la Universitat de Cambridge i ha participat en nombrosos projectes de recerca d’àmbit marí i en més d’una vintena de campanyes oceanogràfiques a la Mediterrània, Atlàntic, Pacífic, Àrtic i a l’Antàrtida.

Facebooktwitterredditpinterestlinkedinmail

Microorganismes. La vida en una gota d’aigua. (2a part)

El proper dimarts dia 18 de febrer a les 8 del vespre hi haurà la conferència: Microorganismes. La vida en una gota d’aigua (2a part). Com ja es va fer a la primera conferència, es continuarà amb una curta explicació inicial i la projecció de petites gravacions que he anat fent sobre la vida microscòpica. La meva intenció és difondre el coneixement d’aquestes formes de vida i, al mateix temps, despertar interès de cara al seu estudi i divulgació. A càrrec de Lluís Montoliu Viñeta, Llicenciat en Filosofia i Lletres.

Facebooktwitterredditpinterestlinkedinmail

Fotografia de paisatge i natura i ocasionalment de pluja d’estels

Benvolguts

El dimarts dia 11 de febrer a les 8 del vespre hi haurà la conferència: Fotografia de paisatge i natura i ocasionalment de pluja d’estels. Parlaré i mostraré fotos de paisatge, natura i pluja d’estels. A càrrec d’Emili Vilamala, Fotògraf de paisatge i natura, reconegut i premiat en diversos concursos a nivell nacional i internacional.

Facebooktwitterredditpinterestlinkedinmail

Conferència: Caroline Herschel; UNA DONA, UNA GERMANA, UNA ASTRÒNOMA (per Carla Pratdesaba)

Caroline Herschel va ser una astrònoma del segle XVIII i XIX, qui sempre guiada pel seu germà William Herschel, descobridor d’Urà, va descobrir nombrosos cometes i va obrir el pas de moltes dones en el món de la ciència i l’astronomia. Aquesta xerrada pretén endinsar-nos profundament a la vida de Caroline i entendre els seus pensaments. Veurem que Caroline era una dona amb un rerefons molt complex, hi ha gent qui la descriu com la ventafocs de l’astronomia. Presentem una història apassionant sobre amor fraternal. A càrrec de Carla Pratdesaba, Estudiant de 3r de Veterinària a la UAB i interessada en l’Astronomia

Facebooktwitterredditpinterestlinkedinmail

Caroline Herschel; UNA DONA, UNA GERMANA, UNA ASTRÒNOMA

El proper dimarts dia 4 de febrer a les 8 del vespre hi haurà la conferència: Caroline Herschel; UNA DONA, UNA GERMANA, UNA ASTRÒNOMA. Caroline Herschel va ser una astrònoma del segle XVIII i XIX, qui sempre guiada pel seu germà William Herschel, descobridor d’Urà, va descobrir nombrosos cometes i va obrir el pas de moltes dones en el món de la ciència i l’astronomia. Aquesta xerrada pretén endinsar-nos profundament a la vida de Caroline i entendre els seus pensaments. Veurem que Caroline era una dona amb un rerefons molt complex, hi ha gent qui la descriu com la ventafocs de l’astronomia. Presentem una història apassionant sobre amor fraternal. A càrrec de Carla Pratdesaba, Estudiant de 3r de Veterinària a la UAB i interessada en l’Astronomia.

Facebooktwitterredditpinterestlinkedinmail

Conferència: Vida a la Terra: Diversificació de les espècies (Pep Garcia)

El període Cambrià, ara fa uns 600 milions d’anys i que s’inclou dins de l’era paleozoica, va produir l’esclat de vida més intens mai conegut. L’explosió cambriana va donar lloc a l’aparició d’una increïble diversitat de vida sobre la terra que inclou molts dels principals grups d’animals presents en l’actualitat.

Encara no està clara quina va ser l’espurna que va fer possible aquesta bonança biològica. Potser va ser l’oxigen present en l’atmosfera que, gràcies a les emissions de cianobacteris i algues en fer la fotosíntesi, va arribar als nivells necessaris per impulsar el creixement d’estructures corporals i formes de vida més complexes. L’ambient es va fer també més hospitalari en escalfar el clima i pujar el nivell del mar, que va inundar masses de terra baixes, creant hàbitats marins poc profunds que resultaven ideals per a generar noves formes de vida. O altres episodis concatenats. A càrrec de Pep Garcia, Biòleg. Membre fundador d’ Oxygastra (Grup d’estudi dels Odonats de Catalunya) i del Grup de Naturalistes d’Osona, dins (ICHN)

Facebooktwitterredditpinterestlinkedinmail

Vida a la Terra: Diversificació de les espècies

Dimarts dia 28 a les 8 del vespre hi ha la conferència: Vida a la Terra: Diversificació de les espècies. El període Cambrià, ara fa uns 600 milions d’anys i que s’inclou dins de l’era paleozoica, va produir l’esclat de vida més intens mai conegut. L’explosió cambriana va donar lloc a l’aparició d’una increïble diversitat de vida sobre la terra que inclou molts dels principals grups d’animals presents en l’actualitat.

Encara no està clara quina va ser l’espurna que va fer possible aquesta bonança biològica. Potser va ser l’oxigen present en l’atmosfera que, gràcies a les emissions de cianobacteris i algues en fer la fotosíntesi, va arribar als nivells necessaris per impulsar el creixement d’estructures corporals i formes de vida més complexes. L’ambient es va fer també més hospitalari en escalfar el clima i pujar el nivell del mar, que va inundar masses de terra baixes, creant hàbitats marins poc profunds que resultaven ideals per a generar noves formes de vida. O altres episodis concatenats. A càrrec de Pep Garcia, Biòleg. Membre fundador d’ Oxygastra (Grup d’estudi dels Odonats de Catalunya) i del Grup de Naturalistes d’Osona, dins (ICHN).

Facebooktwitterredditpinterestlinkedinmail

Conferència: La sordesa del gest a la paraula. La història d’una prohibició (Begoña Torres Gallardo)

Fins al S. XVI no es va començar a educar als nens sords perquè, segons la doctrina d’Aristòrtil, els sords, als que s’anomenava “muts”, no podien discórrer. La doctrina aristotèlica es va incorporar al pensament cristià a través de Sant Agustí, qui considerava que els sords, com no podien sentir-hi, mai podrien entendre ni rebre la fe. Fou el monjo Pedro Ponce de León el primer en idear un mètode per ensenyar a parlar els nens sords. La desmutització era necessària perquè se’ls pogués considerar persones jurídicament (als muts no se’ls considerava com a tals) i poguessin heretar els títols i fortunes de les seves famílies.

A partir de Ponce de León s’idearen diferents mètodes per educar els sords. Hi havia dues escoles de pensament enfrontades: a) la francesa, encapçalada per l’abat Charles-Michel l’Épée (1712-1789), que considerava la llengua de signes com la llengua materna de les persones sordes i la utilitzava per a la instrucció; i l’alemanya, encapçalada per Samuel Heinicke (1729-1790), que creia que l’ús dels signes era fraudulent i que l’educació s’havia de basar únicament en l’ús de la paraula. En el Segon Congrés Internacional sobre la Instrucció dels Sordmuts que es va celebrar del 6 a l’11 de setembre de 1880 a Milà, van guanyar les tesis d’aquesta segona escola. Es va arribar a la conclusió que la llengua oral era l’únic mètode útil per educar les persones sordes i es va prohibir l’ús de la llengua de signes o altres mètodes gestuals com a mètodes educatius. Aquesta prohibició va estendre’s per tota Europa i Llatinoamèrica, i va afectar tant l’àmbit educatiu com el mèdic, ja que aleshores l’única forma d’intervenció de la sordesa era la pedagògica.

En la nostra xerrada veurem els principals actors d’aquesta pugna, alguns tan inesperats com Alexander Graham Bell (1847-1922), i analitzarem les possibles causes que van dur a una prohibició que ha durat fins fa ben poc. No fou fins els anys 90 del segle passat que es començà a acceptar l’ús de la llengua de signes en l’educació dels sords, i no fou fins a l’any 2010 en que el Parlament reconegué que la llengua pròpia de les persones sordes i sordcegues signants a Catalunya és la llengua de signes catalana (LSC). A càrrec de Begoña Torres Gallardo, Professora de la Facultat de Medicina UB, logopeda i llicenciada en Humanitats.

Facebooktwitterredditpinterestlinkedinmail

La sordesa del gest a la paraula. La història d’una prohibició

El proper dimarts dia 21 a les 8 del vespre hi haurà la conferència: La sordesa del gest a la paraula. La història d’una prohibició. Fins al S. XVI no es va començar a educar als nens sords perquè, segons la doctrina d’Aristòrtil, els sords, als que s’anomenava “muts”, no podien discórrer. La doctrina aristotèlica es va incorporar al pensament cristià a través de Sant Agustí, qui considerava que els sords, com no podien sentir-hi, mai podrien entendre ni rebre la fe. Fou el monjo Pedro Ponce de León el primer en idear un mètode per ensenyar a parlar els nens sords. La desmutització era necessària perquè se’ls pogués considerar persones jurídicament (als muts no se’ls considerava com a tals) i poguessin heretar els títols i fortunes de les seves famílies.

A partir de Ponce de León s’idearen diferents mètodes per educar els sords. Hi havia dues escoles de pensament enfrontades: a) la francesa, encapçalada per l’abat Charles-Michel l’Épée (1712-1789), que considerava la llengua de signes com la llengua materna de les persones sordes i la utilitzava per a la instrucció; i l’alemanya, encapçalada per Samuel Heinicke (1729-1790), que creia que l’ús dels signes era fraudulent i que l’educació s’havia de basar únicament en l’ús de la paraula. En el Segon Congrés Internacional sobre la Instrucció dels Sordmuts que es va celebrar del 6 a l’11 de setembre de 1880 a Milà, van guanyar les tesis d’aquesta segona escola. Es va arribar a la conclusió que la llengua oral era l’únic mètode útil per educar les persones sordes i es va prohibir l’ús de la llengua de signes o altres mètodes gestuals com a mètodes educatius. Aquesta prohibició va estendre’s per tota Europa i Llatinoamèrica, i va afectar tant l’àmbit educatiu com el mèdic, ja que aleshores l’única forma d’intervenció de la sordesa era la pedagògica.

En la nostra xerrada veurem els principals actors d’aquesta pugna, alguns tan inesperats com Alexander Graham Bell (1847-1922), i analitzarem les possibles causes que van dur a una prohibició que ha durat fins fa ben poc. No fou fins els anys 90 del segle passat que es començà a acceptar l’ús de la llengua de signes en l’educació dels sords, i no fou fins a l’any 2010 en que el Parlament reconegué que la llengua pròpia de les persones sordes i sordcegues signants a Catalunya és la llengua de signes catalana (LSC). A càrrec de Begoña Torres Gallardo, Professora de la Facultat de Medicina UB, logopeda i llicenciada en Humanitats.

Facebooktwitterredditpinterestlinkedinmail

Conferència: Què en sabem de l’Auso romana? Ja és conegut de fa temps que l’Esquerda és un poblat ausetà…. ara bé, podria haver estat la capital dels ausetans, és a dir l’Ausa ibèrica? I quin paper tindria aleshores la ciutat de Vic, a qui tradicionalment se li havia atribuït aquesta capitalitat? (Montserrat de Rocafiguera i Espona)

Per respondre a aquestes qüestions cal estudiar de manera global el territori ausetà, per entendre que ja a finals del segle IV aC. es trobava organitzat com a un territori polític, amb uns nuclis perifèrics de control de les fronteres, una jerarquització de nuclis habitats i una ciutat, Ausa-L’Esquerda, que faria les funcions de capital. Aquest territori governat segurament per una elit de cavallers o guerrers, va participar de manera activa en el desenvolupament de la Segona Guerra Púnica i de les successives revoltes ibèriques a la fi del segle III aC.

Aquest caràcter guerrer, i la presència militar romana a partir del segle II aC. expliquen la creació de nous nuclis a la banda meridional de la Plana, i l’establiment d’una xarxa de comunicacions a través del Lluçanès, així com la construcció de la via Sergia, una de les vies romanes republicanes més antigues d’Hispània.

La ciutat romana d’Auso, a Vic, de nova planta, s’edificarà en el context de la reforma territorial de la Hispània Citerior que portarà a terme l’emperador August a inicis del segle I dC., i esdevindrà la nova capital del territori, ja plenament romanitzat. La ciutat, amb el seu temple, i una estructura urbana que cal anar descobrint entre les migrades restes arqueològiques que ens han pervingut, era el centre d’un territori agrícola ben comunicat. El nom, usurpat de l’antic nucli indígena coincideix amb el total abandonament de l’Esquerda durant el període imperial romà.

La ciutat i el seu territori experimentaran un creixement durant els segles baix-imperials (IV-VI dC.), i això explicarà la fundació a Ausona (Vic) d’una de les seus episcopals més antigues del Principat. A partir del segle V dC., el poder militar recaurà sobre les noves elits visigodes que s’establiran i refortificaran l’Esquerda, l’antiga Ausa ibèrica, ara anomenada Roda Ciutat. Mentrestant, la Plana, solcada de grans vil·les agràries, evolucionarà sense ruptures fins ben entrada l’Edat Mitjana. A càrrec de Montserrat de Rocafiguera i Espona, és Doctora en Història, especialitat Prehistòria i Història Antiga per la Universitat de Barcelona, i Màster en Arqueologia Medieval. Des del 1988 codirigeix les excavacions al jaciment de l’Esquerda (Roda de Ter) essent responsable de l’àrea ibèrica. També ha participat en l’excavació d’altres jaciments, com el Casol de Puigcastellet (Folgueroles), l’Escorial (Vic), Sant Feliuet de Savassona (Tavèrnoles), Lattes (Montpeller), entre d’altres.

Facebooktwitterredditpinterestlinkedinmail

Què en sabem de l’Auso romana? Ja és conegut de fa temps que l’Esquerda és un poblat ausetà…. ara bé, podria haver estat la capital dels ausetans, és a dir l’Ausa ibèrica? I quin paper tindria aleshores la ciutat de Vic, a qui tradicionalment se li havia atribuït aquesta capitalitat?

El dimarts 14 a les 8 del vespre hi haurà la conferència: Què en sabem de l’Auso romana? Ja és conegut de fa temps que l’Esquerda és un poblat ausetà…. ara bé, podria haver estat la capital dels ausetans, és a dir l’Ausa ibèrica? I quin paper tindria aleshores la ciutat de Vic, a qui tradicionalment se li havia atribuït aquesta capitalitat?

Per respondre a aquestes qüestions cal estudiar de manera global el territori ausetà, per entendre que ja a finals del segle IV aC. es trobava organitzat com a un territori polític, amb uns nuclis perifèrics de control de les fronteres, una jerarquització de nuclis habitats i una ciutat, Ausa-L’Esquerda, que faria les funcions de capital. Aquest territori governat segurament per una elit de cavallers o guerrers, va participar de manera activa en el desenvolupament de la Segona Guerra Púnica i de les successives revoltes ibèriques a la fi del segle III aC.

Aquest caràcter guerrer, i la presència militar romana a partir del segle II aC. expliquen la creació de nous nuclis a la banda meridional de la Plana, i l’establiment d’una xarxa de comunicacions a través del Lluçanès, així com la construcció de la via Sergia, una de les vies romanes republicanes més antigues d’Hispània.

La ciutat romana d’Auso, a Vic, de nova planta, s’edificarà en el context de la reforma territorial de la Hispània Citerior que portarà a terme l’emperador August a inicis del segle I dC., i esdevindrà la nova capital del territori, ja plenament romanitzat. La ciutat, amb el seu temple, i una estructura urbana que cal anar descobrint entre les migrades restes arqueològiques que ens han pervingut, era el centre d’un territori agrícola ben comunicat. El nom, usurpat de l’antic nucli indígena coincideix amb el total abandonament de l’Esquerda durant el període imperial romà.

La ciutat i el seu territori experimentaran un creixement durant els segles baix-imperials (IV-VI dC.), i això explicarà la fundació a Ausona (Vic) d’una de les seus episcopals més antigues del Principat. A partir del segle V dC., el poder militar recaurà sobre les noves elits visigodes que s’establiran i refortificaran l’Esquerda, l’antiga Ausa ibèrica, ara anomenada Roda Ciutat. Mentrestant, la Plana, solcada de grans vil·les agràries, evolucionarà sense ruptures fins ben entrada l’Edat Mitjana. A càrrec de Montserrat de Rocafiguera i Espona, és Doctora en Història, especialitat Prehistòria i Història Antiga per la Universitat de Barcelona, i Màster en Arqueologia Medieval. Des del 1988 codirigeix les excavacions al jaciment de l’Esquerda (Roda de Ter) essent responsable de l’àrea ibèrica. També ha participat en l’excavació d’altres jaciments, com el Casol de Puigcastellet (Folgueroles), l’Escorial (Vic), Sant Feliuet de Savassona (Tavèrnoles), Lattes (Montpeller), entre d’altres.

Facebooktwitterredditpinterestlinkedinmail